L’esser viu més gran del planeta

  Al contrari del que molta gen pensa, la balena blava no és l’ésser viu més gros del planeta: actualment hi ha el fong sapròfit comestible Armillaria ostoyae (anomenat “bolet de la mel”) que viu a un parc nacional dels Estats Units i que és, l’ésser viu més gran del planeta.
Se’l coneixia des de fa algun temps, però no s’havia descobert, fins fa poc, que de lo gran i immens que era aquesta espècie de fongs, era el responsable de la mort de grans masses d’arbres perennes. Aquest fong medeix més de 5 kilòmetres de llarg i el seu pes s’estima que pot superar les 7000 tonelades.

 

En un cas, quan els silvicultors van tallar un arbre infectat, van descobrir en el seu interior filaments extensibles de color blanc, anomenats micelis, que extreien aigua i carbohidrats de l’arbre per a alimentar el fong.
Els investigadors, recollien mostres del fong en múltiples punts en una àrea molt àmplia, i n’analitzaren els ADN; descobrint que totes pertanyien al mateix organisme.

Fins a l’agost del 2000, es pensava que l’organisme viu més gros del planeta era un fong de la mateixa espècie (Armillaria ostoyae) que cobria una àrea de 1.500 acres (600 hectàrees) descobert a l’estat de Washington. Però aleshores, experts micòlegs van suposar que si un Armillaria tan gran vivia a Washington, n’hi podrien haver més.
I efectivament, acabant amb el Bosc Nacional de Malheur a les Blue Mountains de l’est d’Oregó n’hi havia un. Els investigadors es quedaren meravellats davant la gegantesca magnitud del descobriment: és creu que aquest fong cobreix una superfície total de més de 2.200 acres (890 hectàrees) i podria tenir una edat de 2.400 anys. Els científics, però, encara no han començat a estimar-ne el pes.
L’Armillaria creix i s’estén, principalment, de forma subterrània. Per tant, la major part de l’organisme està sota terra i fora de vista.
Ocasionalment, durant la tardor, aquest espècimen envia alguns bolets de color daurat (d’aquí el nom de “bolets de mel”) a la superfície. Aquests bolets són comestibles però, aparentment, no gaire saborosos.
A causa del clima, el espores tenen dificultat per establir nous organismes, fet que ha deixat via lliure als arbres que ja existien abans.

Un rosegador gegant que pesava una tonelada

  Un equip de paleontòlegs han descobert a Uruguai el crani fossilitzat d’un rosegador gegant que aproximadament tenia la mida d’un automòbil. L’animal era tan gran que probablement passava gairebé tota la vida semisubmergit en aigua com passa amb els hipopòtams per reduir l’estrès derivat del seu enorme pes.
Els paleontòlegs que van trobar el fòssil creuen que data de fa entre dos i quatre milions d’anys. El rosegador, batejat com Josephoartigasia monesi, va ser descobert per Andrés Rinderknecht, del Museu d’Història Natural i Antropologia de Montevideo i Ernesto Blanco, de l’Institut de Física de la capital uruguaiana, que van informar de la troballa a la revista Proceedings of the Royal Society.
Monesi pesava de mitja a una tona i els espècimens majors de l’espècie podien arribar a 2,5 tones, pesos aproximats als dels hipopòtams. L’espècie havia de mesurar uns 2 metres de llarg i 1,5 d’alt, i tenia a més un incisius de més de 30 centímetres, dels quals 10 centímetres sobresortien de la boca. Segons Blanco, les incisius, molts més grans que els necessaris en un animal herbívor, potser s’utilitzaven per enderrocar arbres o lluitar contra els animals de presa.
Sembla que la rata gegant menjava plantes aquàtiques i fruits i el seu hàbitat era normalment un bosc prop de l’aigua fresca, segons creuen els seus descobridors. A més, el rosegador compartia la terra amb felins i aus depredadores gegants que no volaven, però que arribaven a velocitats de vertigen, i de les quals el rosegador tenia, potser, que protegir a les seves cries.
El crani pertany a un tipus de rosegadors que inclouen l’actual paracaná i que durant els períodes miocè i pleistocè del planeta, ara fa entre 2 i 23 milions d’anys, van patir una explosió en la seva evolució que va donar lloc a moltes espècies que viuen avui dia en diferents països d’Amèrica del Sud.

Efectes del canvi climàtic en el nivell del mar Mediterrani

La variació del nivell del mar es causada per l’expansió tèrmica i l’intercanvia d’aigua entre els oceans i altres reserves d’aigua tant naturals (gel continental) com antropogèniques (canvi de cabal dels rius).

Aquesta variació es mesura amb estacions o satèl·lits (TOPEX/Poseidon)

Pel que fa als canvis a nivell del mar entre el 1993 i el 1998 es va donar una augment de 7mm/any. La causa principal va ser l’efecte efecte estèric (aigües intermèdies i profundes). S’ha comprovat que l’’increment del nivell del mar a la costa és menor que mar endins. Es preveu que en els propers 100 anys augmenti entre 30 i 35 cm (efecte estèric i desgel).

Recomano que llegiu el document creat pel Ministerio de Educación y Ciencia a l’any 2007 del “Cambio climático en el Mediterráneo español”: http://www.ieo.es/apartar/varios/libro_cambio_climatico.pdf

 

 

El treball de camp és més difícil del que sembla….

Ja torno a ser aquí, després de tres dies incomunicats a la muntanya intentant atreure les marmotes cap a les trampes. Dic intentant perquè altre cop es van riure de nosaltres, anaven passant i passant les hores i apart de dues que van caure varies vegades (si ruques) i per tant ja marcades la resta no tenien cap mena d’intenció d`entrar a la trampa. Creiem que en aquesta època estan per altra feina, estan apunt de parir i a més hi ha molta competència pel territori.

Durant aquests tres dies he llegit un llibre i mig: La princesa que creia en contes de fades i el Món Groc.

 

La princesa que creia en contes de fades, és un relat per adolescents que simbolitza el viatge que tots fem a través de la vida a mesura que separem la il·lusió de la realitat, ens adaptem als somnis i a les ferides de la nostre infància, i descobrim qui som en realitat i com funciona la vida. Per a tots els que han lluitat contra el dolor de la infància, contra els sentiments do ser prou bo,  o els qui han cedit el seu poder a un príncep inadequat. La princesa que creia en contes de fades demostra que es finals feliços –i els nos començaments- son sempre possibles.

 

El Món Groc, un llibre que resulta ser una fórmula per mirar la vida amb positivisme i alegria.

M’ha quedat una bona sensació, tinc ganes de seguir-lo llegint però resulta que he de prioritzar altres cosetes perquè el màster ja s’acaba però encara queden alguns treballets.

De totes maneres, centrant-nos en el llibre, no crec que ens tinguem que posar a buscar per tot arreu als “grocs”, però és curiós com té raó, i moltes vegades tenim al costat a algú especial que ens ajuda ni que sigui per uns moments. Miraré a la gent diferent…?

Albert Espinosa és enginyer industrial, guionista, actor i director de cinema i teatre . La seva vida va canviar quan als 13 anys li varen diagnosticar càncer, als 14 li varen amputar una cama, als 16 el pulmó esquerre i als 18 part del fetge.

Va passar 10 anys entrant i sortint dels hospitals i quan li varen dir que s’havia curat i no havia de tornar més a l’hospital, va tenir por perquè es va adonar que el millor que ell sabia fer era lluitar contra el càncer.

La seva malaltia li va ensenyar moltes coses, li va ensenyar que morir no és trist, que el que és trist és no viure i des de llavors, els seus guions de teatre i cinema han explicat que el càncer et regala vida, que en els hospitals hi hauria d’haver jocs i piscines per no morir-se d’avorriment , que tenim dret a estar tristos, això també és viure!, que als malalts se’ls ha de preguntar per la seva malaltia, però que, sobre tot, s’ha de VIURE.

El món groc, “El mundo amarillo” llibre d’Albert Espinosa, és el seu món,  una filosofia, una forma de viure. És la nova forma que l’Albert te de veure la vida després de la seva malaltia, son els temes que apareixen a la majoria de les seves pel·lícules : Tu vida en 65’, Va a ser que nadie es perfecto o Planta 4ª. El món groc, per definir-lo en poques paraules, és aplicar las ensenyances que va aprendre en els seus 10 anys amb càncer a una vida sense càncer.

Per si algú vol saber més d’Albert Espinosa, aquesta és la seva pàgina web:

http://www.albertespinosa.com/

 

 

 

Mango amarg, la pluja i el fred alteren la tradicional dolçor d’aquesta fruita a l’Índia

 Aquesta era una de les noticies publicades aquest dilluns a La Vanguardia que més hem van cridar l’atenció.

Resulta que el canvi climàtic estan afectant sèriament a la fruita tropical que es cultiva arreu del món, però sobre tot a l’Índia ja que és la responsable de quasi la meitat de la seva producció. No només el volum de las collites i el nombre de varietats s’estan reduït substancialment en el seu principal país productor, sinó que també el seu característic gust i dolçor s’estan deteriorant.

Tres milions de tonelades de mangos, casi un terç del total, s’han perdut, a causa del fred de l’hivern i les pluges inesperades, tot això ha provocat el descens dels preus.

EL JACIMENT PALEOLÍTIC DE CAN GUARDIOLA HA TRET A LA LLUM PROP DE 400 PECES

 

  Els treballs arqueològics a la zona de Can Guardiola (terme municipal de Viladecans, al Baix Llobregat) han permès excavar i extreure ja prop de 400 restes de fauna i espècies actualment extingides i, en un primer anàlisi, s’ha arribat a la conclusió que moltes d’elles podrien pertànyer a mamuts, que es calculen que van viure fa entre 12.000 i 100.000 anys.

A Catalunya, i a tot el nord-est de la Península Ibèrica, no s’havien localitzat mai abans tantes restes de mamuts en un sol jaciment que estiguessin en tan bones condicions.

Un bon exemple de la importància de les troballes és la d’una trentena de defenses recuperades força senceres, sis d’elles de més de dos metres de longitud i altres deu de més d’un metre. Entre les restes també sobresurt un fragment de crani amb els molars.

Els mamuts, com els localitzats a Viladecans, van viure al llarg del Pleistocè a la Península i hi havia de diverses espècies, la darrera de les quals (el mamut llanut) es va extinguir després de la darrera glaciació, fa 12.000 anys aproximadament. La seva mida era semblant a l’elefant asiàtic actual, tot i que les seves defenses podien arribar a fer 4,5 metres de longitud, la part final de les quals presenta una curvatura molt marcada cap enfora.

Els treballs arqueològics també han identificat altres restes d’animals que no són mamuts, entre les quals dominen clarament els herbívors, com el cavall, el cérvol, el rinoceront i el bòvid. Però no només els animals del paleolític van deixar la seva empenta a Viladecans. Amb les troballes realitzades, també s’ha pogut constatar la presència humana en aquest territori gràcies a les restes lítiques, utensilis realitzats en pedra que es feien servir per a la caça o per a l’activitat domèstica.

Com de curiosa és la natura…

Heu vist mai una sargantana amb dues cues?

Jo no i, no ho havia sentit mai fins ahir. Com a mecanisme de defensa, les sargantanes disposen de la capacita d’autoamputar-se la cua per escapar dels depredadors. Quan aquesta pèrdua es dóna en els plans de fractura intervertebral, on hi ha un disc cartilaginós que facilita el trencament, el membre amputat torna a créixer, encara que amb una forma diferent a l’original.

En ocasions, durant la regeneració es dona una bifurcació del cordó cartilaginós (alteració en la regeneració); aquesta bifurcació, al seguir amb el procés de creixement, dona com a resultat dues cues.

Per què podem sentir el so del mar en un cargol de mar?

El que sentim no és sinó el fluir de la nostra pròpia sang al cap. Quan ens acostem a l’orella un cargol de mar, el so de la sang en circular pels fins vasos del nostre sistema auditiu s’amplifica de manera que provoca en l’interior de la closca un potent efecte d’altaveu.

Les serps i la hipnosi

“Mira’m als ulls; als dos ulls a la vegada”… Amb aquestes paraules la serp Kaa cerca desesperadament hipnotitzar a Mowgli a la pel·lícula “El llibre de la selva”.Doncs bé, això és erroni, no el que Kaa intentés hipnotitzar a Mowgli, sinó que en realitat cap serp no és capaç d’hipnotitzar les seves preses com es creu, en realitat, la majoria ni tan sols poden veure-les bé.La raó d’aquesta mirada tan “especial” que sembla estar controlant la voluntat de l’animal que té davant és una de molt més natural: les serps manquen de parpelles, no poden parpellejar, la qual cosa els obliga a mantenir els ulls sempre oberts.
Aquesta és també l’explicació per la qual les serps sembla que sempre estan despertes i no dormen mai, però sí que ho fan, però clar, dormen amb els ulls oberts ja que en mancar de parpelles no els poden tancar.
Un altre mite és el dels “encantadors de serps”, tan típic en zones com l’Índia. També és fals que aquests hipnotitzin la serp. En realitat, les serps són sordes. Llavors com poden ser hipnotitzades pel so d’una flauta?…
Les serps no es calmen per la música de la flauta, sinó pel moviment suau de l’instrument. L’encantador de serps mou d’un costat a un altre la flauta lentament, i la serp segueix aquest moviment amb el cap, “en aparença hipnotitzada”, però en realitat és la forma en la qual una serp observa millor a un objecte en moviment i que pot ser-li potencialment perillós. En no percebre un perill immediat, l’animal no ataca, però  per precaució segueix amb la vista el moviment de la flauta.