Un rosegador gegant que pesava una tonelada

  Un equip de paleontòlegs han descobert a Uruguai el crani fossilitzat d’un rosegador gegant que aproximadament tenia la mida d’un automòbil. L’animal era tan gran que probablement passava gairebé tota la vida semisubmergit en aigua com passa amb els hipopòtams per reduir l’estrès derivat del seu enorme pes.
Els paleontòlegs que van trobar el fòssil creuen que data de fa entre dos i quatre milions d’anys. El rosegador, batejat com Josephoartigasia monesi, va ser descobert per Andrés Rinderknecht, del Museu d’Història Natural i Antropologia de Montevideo i Ernesto Blanco, de l’Institut de Física de la capital uruguaiana, que van informar de la troballa a la revista Proceedings of the Royal Society.
Monesi pesava de mitja a una tona i els espècimens majors de l’espècie podien arribar a 2,5 tones, pesos aproximats als dels hipopòtams. L’espècie havia de mesurar uns 2 metres de llarg i 1,5 d’alt, i tenia a més un incisius de més de 30 centímetres, dels quals 10 centímetres sobresortien de la boca. Segons Blanco, les incisius, molts més grans que els necessaris en un animal herbívor, potser s’utilitzaven per enderrocar arbres o lluitar contra els animals de presa.
Sembla que la rata gegant menjava plantes aquàtiques i fruits i el seu hàbitat era normalment un bosc prop de l’aigua fresca, segons creuen els seus descobridors. A més, el rosegador compartia la terra amb felins i aus depredadores gegants que no volaven, però que arribaven a velocitats de vertigen, i de les quals el rosegador tenia, potser, que protegir a les seves cries.
El crani pertany a un tipus de rosegadors que inclouen l’actual paracaná i que durant els períodes miocè i pleistocè del planeta, ara fa entre 2 i 23 milions d’anys, van patir una explosió en la seva evolució que va donar lloc a moltes espècies que viuen avui dia en diferents països d’Amèrica del Sud.

La cotorra de kramer (Psittacula krameri) a les nostres ciutats

 Actualment la meitat de la població humana viu en ciutats i aquests ambients estan augmentant ràpidament. Aquest creixement contribueix al canvi dels ecosistemes naturals i agrícoles donant lloc a la pèrdua i fragmentació de l’hàbitat natural i la biodiversitat nativa canvia i disminueix. Això està portant a considerar els paisatges urbans en els treballs dels investigadors conservacionistes. La  biodiversitat d’aquests paisatges, i especialment en aus urbanes, ha demostrat que la riquesa d’espècies al llarg d’un gradient d’augment de l’urbanització tendeix a disminuir amb l’augment de l’urbanització.

No anant més lluny, si ens fixem en el nostre medi urbà, tan en parcs i jardins com  en carrers podem contemplar un cert número d’aus que conviuen amb nosaltres. Algunes d’aquestes espècies són autòctones que, han trobat un espai més avantatjós per a la seva supervivència en la ciutat (illa tèrmica, font d’aliment segura, poca presència de depredadors naturals, etc.) que en el medi natural.

Altres aus que es poden veure ocasionalment en les nostres ciutats són exemplars d’avifauna exòtica. Es tracta d’exemplars que s’escapen de gàbia o zoològics, com per exemple la cotorra de kramer (Psittacula krameri), que ha aconseguit sobreviure i reproduir-se en llibertat, apareixent així una nova espècie en el cens ornitològic.

L’extensió de les espècies exòtiques invasores es reconeguda com una de les amenaces més grans per al benestar ecològic i econòmic del planeta. Aquestes normalment tenen un efecte nociu sobre la biota nativa a través de la competència, depredació, herviboria, alteració de l’hàbitat, malalties i efectes genètics (hibridació)

 

La cotorra de collar o de Kramer és una espècie invasora present a moltes ciutats catalanes. Els individus són sedentaris, es distribueixen per agregació i concretament a Girona es poden observar principalment al centre urbà, en menor quantitat al parc de la Devesa i, només ocasionalment, a l’àrea urbana perifèrica. En les àrees on viu pot trobar una gran quantitat d’aliment, procedent de plantes exòtiques, i disposa d’un elevat nombre d’arbres per nidificar sense haver de competir amb espècies natives. Malgrat tot, la seva abundància està limitada per la disponibilitat de cavitats.

La cotorra de Kramer és un ocell que es comporta com un urban exploiter tant pel que fa a alimentació, estatus migratori, comportament social i territorialitat. Però el fet de que encara requereixi de vegetació per nidificar indica que l’espècie actua com un urban adapter.

EL JACIMENT PALEOLÍTIC DE CAN GUARDIOLA HA TRET A LA LLUM PROP DE 400 PECES

 

  Els treballs arqueològics a la zona de Can Guardiola (terme municipal de Viladecans, al Baix Llobregat) han permès excavar i extreure ja prop de 400 restes de fauna i espècies actualment extingides i, en un primer anàlisi, s’ha arribat a la conclusió que moltes d’elles podrien pertànyer a mamuts, que es calculen que van viure fa entre 12.000 i 100.000 anys.

A Catalunya, i a tot el nord-est de la Península Ibèrica, no s’havien localitzat mai abans tantes restes de mamuts en un sol jaciment que estiguessin en tan bones condicions.

Un bon exemple de la importància de les troballes és la d’una trentena de defenses recuperades força senceres, sis d’elles de més de dos metres de longitud i altres deu de més d’un metre. Entre les restes també sobresurt un fragment de crani amb els molars.

Els mamuts, com els localitzats a Viladecans, van viure al llarg del Pleistocè a la Península i hi havia de diverses espècies, la darrera de les quals (el mamut llanut) es va extinguir després de la darrera glaciació, fa 12.000 anys aproximadament. La seva mida era semblant a l’elefant asiàtic actual, tot i que les seves defenses podien arribar a fer 4,5 metres de longitud, la part final de les quals presenta una curvatura molt marcada cap enfora.

Els treballs arqueològics també han identificat altres restes d’animals que no són mamuts, entre les quals dominen clarament els herbívors, com el cavall, el cérvol, el rinoceront i el bòvid. Però no només els animals del paleolític van deixar la seva empenta a Viladecans. Amb les troballes realitzades, també s’ha pogut constatar la presència humana en aquest territori gràcies a les restes lítiques, utensilis realitzats en pedra que es feien servir per a la caça o per a l’activitat domèstica.

L’abellerol

Fa quinze dies, a la Cerdanya mentre esperàvem que alguna marmota caigués als encants dels pixallits sens van plantar una vintena d’abellerols a tres arbres enllà, resulta que hi havia ruscs d’abelles i es van fer un bon banquet.

 

Nom científic: Merops apiaster.

Família: Alcedínids.

 

L’abellerol és un ocell molt vistós que fa uns 28 cm de llarg. Té el cap de color marronós amb un ratlla negra al voltant de l’ull, el coll groc, el pit blau-verdós, les ales marronoses i verdes.
El bec és llarg i negre. Les potes són grisoses.
El seu cant és una mena de pruik que repeteix mentre vola.
És insectívor. Caça abelles, vespes, libèl·lules i petits escarabats en ple vol.
Excava el niu d’1-2 m de profunditat en talussos de terres sedimentàries.

El mascle festeja la femella i li porta insectes.
Cap al maig la femella pon 4-7 ous de color blanc brillant i els incuba durant 3 setmanes. Els pollets triguen al voltant d’un mes a començar a volar.

Viu en zones de secà, en marges de rius i en boscos esclarissats on pugui excavar el niu. Viu en colònies de molts individus.
Acostuma a parar-se en els fils de la llum o del telèfon.

Vola en grups que planegen incansablement a la captura de les seves preses.
És un ocell migrador; a finals d’estiu marxa cap a l’Àfrica i torna a finals de març.

La granota verda

Nom científic: Rana perezi.

Família: Rànids.

 

La granota verda té la pell de color verd viu, però sovint està pigmentada amb tons de verd més fosc.
Les potes posteriors són molt llargues.
Caça petits insectes amb la seva llengua que llença amb rapidesa i precisió.
A inicis de la primavera s’aparella i la femella pon els ous (entre 5.000 i 10.000) cap a l’abril.
Els cap-grossos neixen a finals de juny i durant l’estiu. Llavors es produeix el fantàstic procés de metamorfosi, gràcies al qual esdevindran granotes adultes al cap d’uns mesos.

Al llarg de l’estiu la seva pell va canviant els tons verd clar per una coloració més fosca.

 

Viu en basses naturals i en zones d’aigües lentes com petits torrents, rieres i rius. També en basses fetes per l’home i en canals de regadiu.
Li agrada amagar-se entre la vegetació de les vores, o estar-se quieta surant entre les plantes aquàtiques.
És difícil veure-la perquè al més mínim soroll salta i se submergeix. És bona saltadora i nedadora.

Canta durant la primavera i l’estiu.
Hiverna durant tot l’hivern.
El seu cant, molt conegut i familiar, és una mena de “croac” que va repetint amb variacions; els mascles acostumen a cantar tots junts, sobretot en el període d’aparellament.

La població catalana de llops es manté en quatre animals

Les anàlisis d’ADN fetes pels tècnics durant l’any 2007 indiquen la presència de “com a mínim quatre llops” d’origen franco-italià al Pirineu català, tots ells mascles. Una de les mostres genètiques analitzades corresponia a un exemplar que no havia estat detectat en anys anteriors. Des de les primeres deteccions de llops, a principis d’aquesta dècada, fins ara, s’han identificat sis o set exemplars diferents, però alguns d’ells han marxat o poden haver mort, perquè durant els dos últims anys només s’ha comprovat la presència simultània de quatre animals. Les dades contrastades provenen d’animals detectats a la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès. 

El voltor negre “remonta”

 Fa 30 anys ni tan sols quedaven 200 parelles de voltors negres a Espanya, i avui en dia ja sumen 1.845, restringits al sud-oest peninsular.  La seva recent introducció als Pirineus dona esperança a la reconquesta de la seva distribució històrica.

A Catalunya, l’espècie va desaparèixer a principis del segle XX, però recentment gràcies a un conveni entre el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Territori i Paisatge, s’han iniciat programes de reintroducció en dos punts del Perineu lleidatà: la Reserva Nacional de Caça de Boumort i una finca de la muntanya d’Alinyà. En aquest projecte hi ha participat GREFA i la BVCF.

Actualment, en Boumort hi ha nou exemplars en gàbies d’aclimatació que d’aquí poc seran alliberats. I a Alinyà, cinc exemplars van ser reintroduits aquest mes. De moment els voltors s’estan adaptant sense problema a la vida en llibertat. Qui sap si serà l’inici de la seva reconquesta als Pirineus, el que proporcionaria la connexió de les poblacions espanyoles i franceses.

Com de curiosa és la natura…

Projecte Marmota

La manca d’estudis científics recents de la marmota a Catalunya, portà a plantejar a l’any 2006 un projecte per conèixer millor la situació de la marmota a la comarca de la Cerdanya, el seu estat d’expansió actual i els principals criteris de selecció del seu hàbitat. Amb totes les dades recopilades fins l’estiu passat, s’ha pogut constatar que la densitat de colònies en aquesta comarca és molt elevada, sobretot a la part fronterera amb França, on no hi ha pràcticament cap vall sense marmotes. De les més de 300 unitats familiars trobades, el 55 % es trobaven en zones de prat alpí, i el 17 % en zones mixtes de prat alpí i tartera. De mitjana, s’instal·len en zones amb un 30 % del terreny ocupat per pedra petita, i amb un pendent mitjà del 19 %, tot i que els rangs són amples en totes aquestes variables. També s’ha pogut constatar que les marmotes s’estableixen sobretot en vessants del sud (22 %), est (18 %) i sud-est (16 %) de les muntanyes. Molt probablement, d’altíssima densitat ha conduït l’espècie a establir-se en hàbitats subòptims com, per exemple, a la plana cerdana, molt a la vora de carreteres, i en zones ja ocupades per l’home. Entre els factors que més influeixen en l’establiment de les marmotes en una zona determinada, hi trobem la temperatura del mes de març, que està relacionada amb la fosa de la neu i l’altitud, i la presència de prats alpins i tarteres, els dos hàbitats que els són més favorables per instal·lar els seus caus. Aquest any el projecte es va iniciar el cap de setmana passat  amb la un nou repte: caracteritzar les unitats familiars fent captures i un estudi etològic.

La marmota alpina

Si demanem informació sobre les marmotes als avis que antigament pasturaven els ramats arreu dels Pirineus tindrem la sorpresa que, molts d’ells, no en saben pràcticament res, i no és d’estranyar, ja que la reaparició de la marmota a la serralada és relativament recent. La troballa de restes fòssil d’aquesta espècie en diferents jaciments arqueològics en demostra l’antiga presència. No obstant així, es calcula que al final del pleistocè, ara fa uns 15.000 anys, les marmotes de les nostres contrades s’extingiren totalment. El motiu fou, segurament, un augment important d les zones arbrades arreu del Pirineus, cosa que en reduïa l’hàbitat favorable i les feia molt més vulnerables als predadors.

No és fins a l’any 1948, quan un caçador i naturalista francès, Marcel Couturier, va decidir introduir marmotes novament als Pirineus. Les marmotes utilitzades per aquesta introducció provenien dels Alps, i el principal motiu del seu alliberament va ser el de desviar l’atenció i reduir la predació que exercia l’àguila daurada sobre els cabrits d’isards, introduint-hi una nova i “suculenta” presa potencial. Més tard, des del Parc Nacional dels Pirineus a França, es va reforçar aquesta introducció justificant que la marmota podia servir per proveir d’aliment l’amenaçada població d’ós bru dels Pirineus. Sigui com sigui, fins a l’any 1983, s’estima que s’havien alliberat al Pirineus francès uns 500 exemplars, però com que la marmota prefereix els vessants sud de les muntanyes, cap a finals dels seixanta, la major part ja s’havia desplaçat cap al territori peninsular.

En només cinquanta anys, la marmota s’ha expandit pràcticament per tota la serralada pirinenca, passant per Navarra, fins al Ripollès, i ha augmentat exponencialment la seva població de les 500 originalment alliberades, fins a més de 10.000 exemplars, segons les últimes estimacions.

Aquesta capacitat d’expansió es deu principalment a la gran quantitat d’hàbitat favorable existent actualment i, sobretot, a la poca pressió que hi exerceixen els seus predadors: l’àguila daurada, la guineu i possiblement el llop.