L’esser viu més gran del planeta

Posted in Curiositats on Juliol 2, 2008 by comnatura0708

  Al contrari del que molta gen pensa, la balena blava no és l’ésser viu més gros del planeta: actualment hi ha el fong sapròfit comestible Armillaria ostoyae (anomenat “bolet de la mel”) que viu a un parc nacional dels Estats Units i que és, l’ésser viu més gran del planeta.
Se’l coneixia des de fa algun temps, però no s’havia descobert, fins fa poc, que de lo gran i immens que era aquesta espècie de fongs, era el responsable de la mort de grans masses d’arbres perennes. Aquest fong medeix més de 5 kilòmetres de llarg i el seu pes s’estima que pot superar les 7000 tonelades.

 

En un cas, quan els silvicultors van tallar un arbre infectat, van descobrir en el seu interior filaments extensibles de color blanc, anomenats micelis, que extreien aigua i carbohidrats de l’arbre per a alimentar el fong.
Els investigadors, recollien mostres del fong en múltiples punts en una àrea molt àmplia, i n’analitzaren els ADN; descobrint que totes pertanyien al mateix organisme.

Fins a l’agost del 2000, es pensava que l’organisme viu més gros del planeta era un fong de la mateixa espècie (Armillaria ostoyae) que cobria una àrea de 1.500 acres (600 hectàrees) descobert a l’estat de Washington. Però aleshores, experts micòlegs van suposar que si un Armillaria tan gran vivia a Washington, n’hi podrien haver més.
I efectivament, acabant amb el Bosc Nacional de Malheur a les Blue Mountains de l’est d’Oregó n’hi havia un. Els investigadors es quedaren meravellats davant la gegantesca magnitud del descobriment: és creu que aquest fong cobreix una superfície total de més de 2.200 acres (890 hectàrees) i podria tenir una edat de 2.400 anys. Els científics, però, encara no han començat a estimar-ne el pes.
L’Armillaria creix i s’estén, principalment, de forma subterrània. Per tant, la major part de l’organisme està sota terra i fora de vista.
Ocasionalment, durant la tardor, aquest espècimen envia alguns bolets de color daurat (d’aquí el nom de “bolets de mel”) a la superfície. Aquests bolets són comestibles però, aparentment, no gaire saborosos.
A causa del clima, el espores tenen dificultat per establir nous organismes, fet que ha deixat via lliure als
arbres que ja existien abans.

Anuncis

Un rosegador gegant que pesava una tonelada

Posted in Curiositats, Fauna on Juliol 1, 2008 by comnatura0708

  Un equip de paleontòlegs han descobert a Uruguai el crani fossilitzat d’un rosegador gegant que aproximadament tenia la mida d’un automòbil. L’animal era tan gran que probablement passava gairebé tota la vida semisubmergit en aigua com passa amb els hipopòtams per reduir l’estrès derivat del seu enorme pes.
Els paleontòlegs que van trobar el fòssil creuen que data de fa entre dos i quatre milions d’anys. El rosegador, batejat com Josephoartigasia monesi, va ser descobert per Andrés Rinderknecht, del Museu d’Història Natural i Antropologia de Montevideo i Ernesto Blanco, de l’Institut de Física de la capital uruguaiana, que van informar de la troballa a la revista Proceedings of the Royal Society.
Monesi pesava de mitja a una tona i els espècimens majors de l’espècie podien arribar a 2,5 tones, pesos aproximats als dels hipopòtams. L’espècie havia de mesurar uns 2 metres de llarg i 1,5 d’alt, i tenia a més un incisius de més de 30 centímetres, dels quals 10 centímetres sobresortien de la boca. Segons Blanco, les incisius, molts més grans que els necessaris en un animal herbívor, potser s’utilitzaven per enderrocar arbres o lluitar contra els animals de presa.
Sembla que la rata gegant menjava plantes aquàtiques i fruits i el seu hàbitat era normalment un bosc prop de l’aigua fresca, segons creuen els seus descobridors. A més, el rosegador compartia la terra amb felins i aus depredadores gegants que no volaven, però que arribaven a velocitats de vertigen, i de les quals el rosegador tenia, potser, que protegir a les seves cries.
El crani pertany a un tipus de rosegadors que inclouen l’actual paracaná i que durant els períodes miocè i pleistocè del planeta, ara fa entre 2 i 23 milions d’anys, van patir una explosió en la seva evolució que va donar lloc a moltes espècies que viuen avui dia en diferents països d’Amèrica del Sud.

Efectes del canvi climàtic en el nivell del mar Mediterrani

Posted in Curiositats on Juny 30, 2008 by comnatura0708

La variació del nivell del mar es causada per l’expansió tèrmica i l’intercanvia d’aigua entre els oceans i altres reserves d’aigua tant naturals (gel continental) com antropogèniques (canvi de cabal dels rius).

Aquesta variació es mesura amb estacions o satèl·lits (TOPEX/Poseidon)

Pel que fa als canvis a nivell del mar entre el 1993 i el 1998 es va donar una augment de 7mm/any. La causa principal va ser l’efecte efecte estèric (aigües intermèdies i profundes). S’ha comprovat que l’’increment del nivell del mar a la costa és menor que mar endins. Es preveu que en els propers 100 anys augmenti entre 30 i 35 cm (efecte estèric i desgel).

Recomano que llegiu el document creat pel Ministerio de Educación y Ciencia a l’any 2007 del “Cambio climático en el Mediterráneo español”: http://www.ieo.es/apartar/varios/libro_cambio_climatico.pdf

 

 

El treball de camp és més difícil del que sembla….

Posted in Curiositats on Juny 23, 2008 by comnatura0708

Ja torno a ser aquí, després de tres dies incomunicats a la muntanya intentant atreure les marmotes cap a les trampes. Dic intentant perquè altre cop es van riure de nosaltres, anaven passant i passant les hores i apart de dues que van caure varies vegades (si ruques) i per tant ja marcades la resta no tenien cap mena d’intenció d`entrar a la trampa. Creiem que en aquesta època estan per altra feina, estan apunt de parir i a més hi ha molta competència pel territori.

Durant aquests tres dies he llegit un llibre i mig: La princesa que creia en contes de fades i el Món Groc.

 

La princesa que creia en contes de fades, és un relat per adolescents que simbolitza el viatge que tots fem a través de la vida a mesura que separem la il·lusió de la realitat, ens adaptem als somnis i a les ferides de la nostre infància, i descobrim qui som en realitat i com funciona la vida. Per a tots els que han lluitat contra el dolor de la infància, contra els sentiments do ser prou bo,  o els qui han cedit el seu poder a un príncep inadequat. La princesa que creia en contes de fades demostra que es finals feliços –i els nos començaments- son sempre possibles.

 

El Món Groc, un llibre que resulta ser una fórmula per mirar la vida amb positivisme i alegria.

M’ha quedat una bona sensació, tinc ganes de seguir-lo llegint però resulta que he de prioritzar altres cosetes perquè el màster ja s’acaba però encara queden alguns treballets.

De totes maneres, centrant-nos en el llibre, no crec que ens tinguem que posar a buscar per tot arreu als “grocs”, però és curiós com té raó, i moltes vegades tenim al costat a algú especial que ens ajuda ni que sigui per uns moments. Miraré a la gent diferent…?

Albert Espinosa és enginyer industrial, guionista, actor i director de cinema i teatre . La seva vida va canviar quan als 13 anys li varen diagnosticar càncer, als 14 li varen amputar una cama, als 16 el pulmó esquerre i als 18 part del fetge.

Va passar 10 anys entrant i sortint dels hospitals i quan li varen dir que s’havia curat i no havia de tornar més a l’hospital, va tenir por perquè es va adonar que el millor que ell sabia fer era lluitar contra el càncer.

La seva malaltia li va ensenyar moltes coses, li va ensenyar que morir no és trist, que el que és trist és no viure i des de llavors, els seus guions de teatre i cinema han explicat que el càncer et regala vida, que en els hospitals hi hauria d’haver jocs i piscines per no morir-se d’avorriment , que tenim dret a estar tristos, això també és viure!, que als malalts se’ls ha de preguntar per la seva malaltia, però que, sobre tot, s’ha de VIURE.

El món groc, “El mundo amarillo” llibre d’Albert Espinosa, és el seu món,  una filosofia, una forma de viure. És la nova forma que l’Albert te de veure la vida després de la seva malaltia, son els temes que apareixen a la majoria de les seves pel·lícules : Tu vida en 65’, Va a ser que nadie es perfecto o Planta 4ª. El món groc, per definir-lo en poques paraules, és aplicar las ensenyances que va aprendre en els seus 10 anys amb càncer a una vida sense càncer.

Per si algú vol saber més d’Albert Espinosa, aquesta és la seva pàgina web:

http://www.albertespinosa.com/

 

 

 

Mango amarg, la pluja i el fred alteren la tradicional dolçor d’aquesta fruita a l’Índia

Posted in Curiositats, Flora on Juny 19, 2008 by comnatura0708

 Aquesta era una de les noticies publicades aquest dilluns a La Vanguardia que més hem van cridar l’atenció.

Resulta que el canvi climàtic estan afectant sèriament a la fruita tropical que es cultiva arreu del món, però sobre tot a l’Índia ja que és la responsable de quasi la meitat de la seva producció. No només el volum de las collites i el nombre de varietats s’estan reduït substancialment en el seu principal país productor, sinó que també el seu característic gust i dolçor s’estan deteriorant.

Tres milions de tonelades de mangos, casi un terç del total, s’han perdut, a causa del fred de l’hivern i les pluges inesperades, tot això ha provocat el descens dels preus.

La cotorra de kramer (Psittacula krameri) a les nostres ciutats

Posted in Fauna on Juny 18, 2008 by comnatura0708

 Actualment la meitat de la població humana viu en ciutats i aquests ambients estan augmentant ràpidament. Aquest creixement contribueix al canvi dels ecosistemes naturals i agrícoles donant lloc a la pèrdua i fragmentació de l’hàbitat natural i la biodiversitat nativa canvia i disminueix. Això està portant a considerar els paisatges urbans en els treballs dels investigadors conservacionistes. La  biodiversitat d’aquests paisatges, i especialment en aus urbanes, ha demostrat que la riquesa d’espècies al llarg d’un gradient d’augment de l’urbanització tendeix a disminuir amb l’augment de l’urbanització.

No anant més lluny, si ens fixem en el nostre medi urbà, tan en parcs i jardins com  en carrers podem contemplar un cert número d’aus que conviuen amb nosaltres. Algunes d’aquestes espècies són autòctones que, han trobat un espai més avantatjós per a la seva supervivència en la ciutat (illa tèrmica, font d’aliment segura, poca presència de depredadors naturals, etc.) que en el medi natural.

Altres aus que es poden veure ocasionalment en les nostres ciutats són exemplars d’avifauna exòtica. Es tracta d’exemplars que s’escapen de gàbia o zoològics, com per exemple la cotorra de kramer (Psittacula krameri), que ha aconseguit sobreviure i reproduir-se en llibertat, apareixent així una nova espècie en el cens ornitològic.

L’extensió de les espècies exòtiques invasores es reconeguda com una de les amenaces més grans per al benestar ecològic i econòmic del planeta. Aquestes normalment tenen un efecte nociu sobre la biota nativa a través de la competència, depredació, herviboria, alteració de l’hàbitat, malalties i efectes genètics (hibridació)

 

La cotorra de collar o de Kramer és una espècie invasora present a moltes ciutats catalanes. Els individus són sedentaris, es distribueixen per agregació i concretament a Girona es poden observar principalment al centre urbà, en menor quantitat al parc de la Devesa i, només ocasionalment, a l’àrea urbana perifèrica. En les àrees on viu pot trobar una gran quantitat d’aliment, procedent de plantes exòtiques, i disposa d’un elevat nombre d’arbres per nidificar sense haver de competir amb espècies natives. Malgrat tot, la seva abundància està limitada per la disponibilitat de cavitats.

La cotorra de Kramer és un ocell que es comporta com un urban exploiter tant pel que fa a alimentació, estatus migratori, comportament social i territorialitat. Però el fet de que encara requereixi de vegetació per nidificar indica que l’espècie actua com un urban adapter.

EL JACIMENT PALEOLÍTIC DE CAN GUARDIOLA HA TRET A LA LLUM PROP DE 400 PECES

Posted in Curiositats, Fauna on Juny 16, 2008 by comnatura0708

 

  Els treballs arqueològics a la zona de Can Guardiola (terme municipal de Viladecans, al Baix Llobregat) han permès excavar i extreure ja prop de 400 restes de fauna i espècies actualment extingides i, en un primer anàlisi, s’ha arribat a la conclusió que moltes d’elles podrien pertànyer a mamuts, que es calculen que van viure fa entre 12.000 i 100.000 anys.

A Catalunya, i a tot el nord-est de la Península Ibèrica, no s’havien localitzat mai abans tantes restes de mamuts en un sol jaciment que estiguessin en tan bones condicions.

Un bon exemple de la importància de les troballes és la d’una trentena de defenses recuperades força senceres, sis d’elles de més de dos metres de longitud i altres deu de més d’un metre. Entre les restes també sobresurt un fragment de crani amb els molars.

Els mamuts, com els localitzats a Viladecans, van viure al llarg del Pleistocè a la Península i hi havia de diverses espècies, la darrera de les quals (el mamut llanut) es va extinguir després de la darrera glaciació, fa 12.000 anys aproximadament. La seva mida era semblant a l’elefant asiàtic actual, tot i que les seves defenses podien arribar a fer 4,5 metres de longitud, la part final de les quals presenta una curvatura molt marcada cap enfora.

Els treballs arqueològics també han identificat altres restes d’animals que no són mamuts, entre les quals dominen clarament els herbívors, com el cavall, el cérvol, el rinoceront i el bòvid. Però no només els animals del paleolític van deixar la seva empenta a Viladecans. Amb les troballes realitzades, també s’ha pogut constatar la presència humana en aquest territori gràcies a les restes lítiques, utensilis realitzats en pedra que es feien servir per a la caça o per a l’activitat domèstica.